REFLEXIONS PERSONALS EN LA DESCOLONITZACIÓ DE LA COOPERACIÓ

Celia Gueto, Programme Manager Educació, Desenvolupament Global

És clar que per fi – almenys a nivell teòric – s’està parlant de la necessitat de descolonitzar i transformar la cooperació internacional. Per fi, s’està anant a l’arrel del problema, un sector que des de la seva creació ha establert les seves bases en uns ideals colonials, racistes i fins i tot esperpèntics, com bé exposa Maria Chalaux en el seu article ‘descolonització i transformació de la cooperació internacional’ un ‘must-read’ no sols per als treballadors del sector, sinó per a qualsevol que estigui llest per a veure el món tal com és: un llegat de relacions de poder on una minoria hegemònica ha prosperat a costa d’una majoria indefensa en la protecció dels seus drets.

A més, cada vegada més moviments, plataformes i campanyes se sumen a aquest canvi. Una de les entitats líders en aquest moviment, The Development Hub, va organitzar un programa d’immersió gratuït sobre ‘Habilitats per a Descolonitzar el Desenvolupament i l’Acció Humanitària’, en el qual vaig tenir el plaer de participar. Una de les primeres preguntes a la qual vam ser enfrontats els participants del curs va ser: quina considerem la prioritat número u per a descolonitzar el desenvolupament? Ens van donar les següents opcions:

  • Transformació personal.
  • Transformació organitzacional: abasta des de les normatives de recursos humans, la composició de la junta directiva, l’estratègia de comunicació, l’estratègia de finançament i l’estratègia d’associacions i contractes.
  • Treballar amb altres: la implementació d’estratègies de desenvolupament, gestió i disseny de projectes i programes, així com la rendició de comptes ascendent i descendent.

No hi ha cap dubte que estem una altra vegada davant 3 elements primordials i necessaris per a poder portar a terme la transformació del sector. Haig d’admetre que la pregunta em va recordar a un debat que em plantejo de manera recurrent, que avança més ràpidament la mentalitat de la gent o les polítiques? El mateix s’aplica a les organitzacions. Necessitem persones que hagin experimentat una transformació personal i una revisió dels seus privilegis i poders inherents com a primer pas per a descolonitzar les pràctiques d’una organització en el sector de la cooperació? O, d’altra banda, hauria de ser l’organització la que iniciï aquest procés transformador que arrossegui una transformació personal (o no) dels seus empleats? No ho sé, és una mica com el famós, què va ser primer l’ou o la gallina?

Abans, sempre em vaig inclinar cap a les polítiques com a motor de canvi, argumentant que són necessàries polítiques radicals com a fonament per a generar transformacions significatives en la societat i, per tant, en la mentalitat col·lectiva. Mai vaig ser fan de les victimitzacions individuals ni em vaig empassar els discursos ‘d’herois en solitari’. Però, en mirar-ho amb calma, crec que aquesta actitud venia més de la meva frustració amb el sistema que de conviccions sòlides. Com no estar-ho, amb partits polítics que no em representaven, amb salaris precaris (o inexistents), amb lloguers pels núvols; en resum, amb una situació generalitzada de paràlisi i impotència. Afortunadament, això ha anat canviant, més gràcies als meus privilegis que als meus mèrits. Aquest privilegi m’ha brindat l’oportunitat de reflexionar sobre la responsabilitat individual en aquesta crítica al sistema (que, deixant clar, continuo mantenint en gran part; una bona sacsejada estructural no ens vindria gens mal).

Tota aquesta contextualització ens porta de tornada a la cruïlla plantejada per The Development Hub. Crec veritablement que, quan parlem de descolonitzar el sector del desenvolupament, la transformació personal és essencial, ja sigui abans, durant o després de la transformació organitzacional.

En el meu cas, he tingut la sort d’unir-me al viatge de la (auto)reflexió i anàlisi del sistema en el qual s’ha embarcat Nous Cims. El seu camí cap a una cooperació més justa m’ha brindat l’oportunitat i l’espai per a reflexionar a nivell personal sobre com aquest procés m’afecta i quins aprenentatges m’aporta. Al final, la transformació personal pot adoptar diverses formes, des de qüestionar-nos si realment practiquem el que prediquem en el nostre treball, fins a reflexions més profundes sobre el nostre paper en un sistema (in)eficient e (in)just.

Alguns dels aprenentatges o transformacions que m’agradaria compartir són els següents:

  • No em considero experta en desenvolupament, ni en res. El plot twist, vaja, és que els veritables experts estan entre les persones amb les quals treballem, els beneficiaris. Aquesta reflexió no és una declaració ingènua, sinó una introspecció honesta sobre la síndrome de l’impostor que sovint afligeix, bé merescudament, als qui treballem en l’àmbit del desenvolupament. És que, què és un expert en desenvolupament, algú què sap de tot? Recordo un vell article d’Enrique Mendizabal d’OTT que assenyalava amb precisió que molts dels anomenats ‘experts en desenvolupament’ no serien considerats de confiança per a formular polítiques en els seus propis països (gerro d’aigua freda), però, així i tot, tenen la llibertat de dissenyar marcs lògics que afecten les vides de milions a tot el món. A més, la inèrcia del sector de la cooperació tendeix a ignorar la veu i el vot de les persones a les quals suposadament serveix. Es parla de les comunitats com si fossin entitats homogènies, quan en realitat són summament diverses i estan habitades pels veritables experts locals. Aquesta inèrcia és com distorsionar l’eslògan ‘Think Global, act Local’ i interpretar-ho a l’inrevés, actuant a nivell global i pensant localment des d’una oficina a Occident.
  • Confia en el procés: quan em vaig adonar de l’ambiciós canvi de paradigma que Nous Cims proposava amb la seva metodologia de Zones Model, una fusió entre localització i enfocament bottom-up, em va emocionar la idea. Per fi, el poder de decisió estaria en mans dels qui corresponia. No obstant això, vaig pensar que la seva materialització seria increïblement complicada. Jo tendia a pensar que aquest tipus d’enfocaments, de baix a dalt col·lectius i localitzats, portarien a desenvolupar el que es diu en IT un MVP – no el millor jugador de l’equip – sinó el Mínim Producte Viable, o el mínim comú denominador per als quals som menys tècnics. Perquè estava totalment equivocada. Més aviat, el que fèiem en el sector del desenvolupament era un MVP, un mínim comú denominador, perquè, sense tenir en compte als veritables experts (tornant al punt anterior), com anàvem a aconseguir resultats òptims?
  • Els problemes són universals: Sí, les mares senegaleses també estan preocupades per l’excés de pantalla dels seus fills, i els preocupa que les seves filles vulguin convertir-se en ‘influencers’. A vegades oblidem en l’àmbit de la cooperació l’impacte contundent de la globalització i la integració econòmica que ha portat amb si, encara que lamentablement no s’ha traduït en una distribució justa. No obstant això, cada vegada compartim més preocupacions i afinitats, especialment entre les generacions més joves. Aquesta realitat hauria de fer-nos reflexionar sobre una cooperació basada erròniament en conceptes de dualitat. Recentment, una pedagoga catalana em comentava que, en els seus esforços per desenvolupar projectes d’educació per a la ciutadania global, l’única cosa que li venia a la ment era Paulo Freire. Sens dubte, la pedagogia de l’oprimit de Freire continua sent rellevant en l’actualitat, però realment els educadors, pedagogs i acadèmics llatinoamericans no han progressat des de llavors? Sí, han avançat molt, però sembla que a Occident continuem tenint el control del micròfon, sense parar esment al que succeeix més enllà de les nostres fronteres i fortaleses, parlem i parlem i no escoltem. La cooperació hauria d’haver fomentat un intercanvi en lloc de mantenir un sistema artificial entre els uns i els altres.
  • No hem de reinventar-nos per a sobreviure, sinó perquè un dia no es necessiti aquest sector. Hauríem de treballar per a fomentar una col·laboració i un suport directe, des de ciutadans fins a governs. El món està cada vegada més interconnectat, i hauríem d’avançar cap a un futur en el qual un metge, un professor, un urbanista del Senegal, de Colòmbia, tingui un canal directe per a compartir bones pràctiques, evidències i experiències amb els seus homòlegs a Europa (per posar un exemple). No crec que es necessiti un intermediari expert a interpretar i adaptar la saviesa en termes d’educació, salut… Qui millor que aquest metge, professora o urbanista per a fer aquesta tasca.

Ah, i aquest canvi de paradigma no és cap genialitat del nord global. Des del Sud, s’ha vingut denunciant durant dècades la injustícia inherent als sistemes de cooperació i desenvolupament, així com l’herència d’aquestes dinàmiques arrelades en les relacions colonials i neocolonials. La teoria de la Modernització, àmpliament utilitzada en el sector de la cooperació per a explicar la pobresa com a resultat de la falta de desenvolupament intern i modernització, va ser desafiada des del Sud Global per la Teoria de la Dependència. Aquesta última ressalta les històriques relacions d’explotació i advoca per estratègies localitzades que promoguin una independència real i facilitin el desenvolupament de relacions més equitatives entre el Nord i el Sud. Per tant, no hauríem d’atribuir-nos el mèrit ni l’originalitat d’haver reconegut finalment les injustícies en el nostre camp. No fem d’això novament un tema sobre nosaltres i les nostres qualitats.

Concloc reafirmant que la transformació organitzacional ens insta com a individus a qüestionar els nostres privilegis, prejudicis i concepcions preestablertes. Tant de bo arribi el dia en què el nostre sector no sigui necessari i com som experts en tot, segur que no ens falta treball…