COM ACOMPANYAR A INFÀNCIES I ADOLESCÈNCIES EN ELS SEUS DESAFIAMENTS EMOCIONALS

Ana Caruezo Carnero (comunicadora científica i social).

La infància i l’adolescència són etapes de transformació constant. Canvien els cossos, canvien els vincles i canvien també les maneres de sentir. Enmig d’aquest procés, moltes nenes, nens i adolescents es troben amb reptes que poden superar els seus recursos personals. En aquest context, la resiliència és una competència que es construeix en la relació amb altres persones, a través de vincles segurs i espais de confiança, i que permet treballar la capacitat d’afrontar dificultats, adaptar-se i seguir endavant sense negar el malestar.

Fomentar-la en infàncies i adolescències implica ensenyar-los a reconèixer el que senten, demanar ajuda i buscar solucions en comptes de bloquejar-se o evitar el problema. La clau està a combinar vincle segur, habilitats emocionals i oportunitats de practicar, a poc a poc, amb suport adult.

Actituds de l’adult que ajuden a fomentar la resiliència

Sovint es confon la resiliència amb la capacitat de “aguantar” o de sobreposar-se ràpidament al que fa mal. Però acompanyar-la implica validar l’emoció, posar-li paraules i generar un sentit al que estan vivint.

Quan infants i adolescents senten que el seu malestar és escoltat i legitimat, es redueix l’autoexigència i s’obre la possibilitat d’aprendre de l’experiència. Com a referents adultes podem:

• Ser model. Mostra com gestiones la frustració, l’estrès i els errors. Per exemple, pots verbalitzar amb ells davant el teu propi procés, “això m’ha sortit malament, respir i ho torno a intentar”.

• Acompanya sense solucionar. Els entorns educatius, familiars i comunitaris no han d’evitar els conflictes, sinó acompanyar-los sense envair, oferint presència, estructura i referents emocionals clars.

• Sostenir converses emocionals, respectant els seus ritmes i promovent l’expressió emocional sense judicis. És a dir, no els forcis a parlar si no volen i, quan ho facin, no opinis (“ets molt petit, ja ho entendràs” o “no hauries de fer això”) i busqueu solucions conjuntes (“és normal que no t’hagis sentit bé, potser la pròxima vegada podries provar…”).

• Aprèn a escoltar. No minimitzis el que senten i ofereix-los seguretat. És una de les bases perquè puguin desenvolupar confiança en si mateixos.

• Valida emocions, nomena-les (“veig que estàs molt enfadat”) i transmet que és legítim el que senten, però que no tot comportament és acceptable.

• Crea un clima segur. Amb rutines clares, normes coherents, to respectuós i espai per a parlar sense por. Si, per exemple, cada vegada que et compten un conflicte, els renyes o canvies el to de veu, el missatge que reben és contradictori, d’una banda, convidem que parlin, però per un altre associem explicar-lo amb rebre un correctiu.

Acompanya els desafiaments segons l’edat

En la infància, hem de resoldre els problemes “amb” ells, no “per” ells. Pots:

• Fer preguntes obertes del tipus: “què tres coses se t’ocorren que podríem fer?”.

• Permetre petits riscos segurs (provar una cosa nova, parlar amb un altre nen, fer una tasca sols…) amb suport pròxim.

En l’adolescència, podem:

• Generar espais diaris breus de conversa (en el cotxe, durant el sopar, etc.) per a parlar del que senten sense interrogar.

• Treballar habilitats específiques: posar límits, demanar ajuda, reparar després d’un conflicte…

Habilitats emocionals clau

Un dels passos importants cap a la resiliència és la identificació emocional. Nomenar el que sentim amplia el nostre marge d’acció. Dotar-los d’un llenguatge emocional els permet reconèixer estats interns, regular-se millor i prendre decisions més conscients. Per a ajudar-los a posar nom al que senten podem ajudar-nos de:

• Un “diccionari d’emocions”. Podeu crear, de manera conjunta, un repertori d’emocions amb paraules i definicions senzilles. Pot incloure emocions bàsiques i altres més complexes (frustració, alleujament, orgull, vergonya…), adaptades a l’edat.

• Jocs projectius (tipus Dixit). A través d’imatges, històries o metàfores, els jocs faciliten que expressin el que senten sense haver de fer-ho de manera directa. Preguntes com “quina emoció representa aquesta carta?” o “com se sent aquest personatge?” els permet parlar des del simbolisme.

• Un termòmetre de les emocions. Visualitzar la intensitat emocional (de l’1 al 10, o de fred a calent) ajuda a prendre consciència de com se senten i a identificar quan necessiten suport per a regular-se. A més, permet anticipar estratègies, no és el mateix actuar quan l’emoció està en un nivell 3 que quan ja ha arribat a un 9.

A més de mostrar-les tècniques de regulació, com a respiracions profundes, pauses, moviment, música o objectes calmants. Amb ells podem treballar l’autoobservació a través d’espais de reflexió on llancem preguntes obertes:

• Què m’ha passat?

• Com m’he sentit?

• Què m’ha ajudat?

• Què faria diferent la pròxima vegada?

Quan es desbordin les emocions

Hi ha moments en els quals es poden veure superats pel que senten. En aquestes situacions, és clau prioritzar la co-regulació abans que l’explicació o la cerca de solucions. Quan l’emoció està al punt més alt, el cervell no està preparat per a raonar, així que primer necessitem baixar la intensitat.

Alguns elements clau per a acompanyar aquests moments:

• Presència tranquil·la. Ser a prop, disponibles, sense envair. El simple fet de no marxar-se ja ofereix seguretat.

• Més que en les paraules, és important centrar-nos en el to. Un to suau, pausat i ferma ajuda al fet que el cos de l’infant o adolescent es calmi.

• Validar sense jutjar. Amb frases com “veig que estàs molt enfadada”, “això t’ha fet mal” o “ara mateix és difícil” ajuden al fet que l’emoció se senti compresa.

• Oferir ancoratges corporals. Pot variar segons les seves necessitats, podria ser respirar juntes, donar suport als peus en el sòl o beure aigua poden ajudar a reconnectar amb el cos.

• Evitar solucions immediates. No és el moment de corregir, moralitzar o “arreglar” el que ha passat. Ja tindrem temps quan la intensitat s’hagi reduït.

Una vegada la intensitat emocional ha disminuït, llavors sí que podem obrir l’espai per a parlar, reflexionar i buscar alternatives:

• Què ha passat?

• Què necessitaves en aquest moment?

• Què et podria ajudar la pròxima vegada?

Acompanyar-los així ensenya, a través de l’experiència, que les emocions no sobrepassen per sempre i que demanar ajuda i tenir recursos és una forma de cura. La resiliència és un procés que enforteix l’autonomia emocional i la capacitat d’adaptació en contextos canviants. Invertir en benestar emocional en la infància i l’adolescència construeix adults més conscients, connectats amb si mateixos i amb més capacitat d’afrontar les dificultats que es puguin trobar.