JOVENTUT VULNERABLE I TRANSICIÓ A LA VIDA ADULTA: EL ROL IMPRESCINDIBLE DE L’EDUCADOR SOCIAL
Marc Salvadó, tècnic del Programa Zing.
La transició de la joventut a la vida adulta constitueix un moment crític en el cicle vital de les persones, especialment d’aquelles que han crescut en contextos de vulnerabilitat social o sense una xarxa estable de suport familiar. A Espanya, aquest trànsit es veu marcat per múltiples desafiaments estructurals, institucionals i personals, que requereixen la intervenció i acompanyament de professionals formats i d’organitzacions especialitzades. En aquest context, les educadores socials i les entitats del Tercer Sector juguen un paper fonamental per a afavorir processos d’inclusió, autonomia i participació activa en la societat, més encara enfront de la precarietat de les trajectòries vitals de joves sense xarxes significatives de suport.
El context de vulnerabilitat en la transició a la vida adulta
Un sector especialment vulnerabilitzat al nostre país el representen els i les joves que han passat pel sistema de protecció a la infància (tutelats i extutelats). Segons l’informe Condiciones de vida tras salir del sistema de protección en España, realitzat per Aldeas Infantiles SOS d’Espanya, el 40,9% d’aquests joves estan en risc de pobresa o exclusió social, enfront del 24,5% de la població general, evidenciant la desigualtat estructural amb la qual han d’afrontar la seva transició a la vida adulta.
Segons aquest informe, cada any, al voltant de 4.000 joves compleixen 18 anys i han d’abandonar el sistema d’acolliment sense una xarxa familiar sòlida, recursos estables ni referents afectius duradors. Aquest fenomen ressalta una contradicció inherent al sistema: mentre l’edat mitjana d’emancipació a Espanya ronda els 30 anys, aquests joves es veuen obligats a assumir la independència plena als 18. Això no sols accentua la seva vulnerabilitat econòmica i social, sinó que genera barreres addicionals per a completar la seva educació, accedir a l’ocupació estable o desenvolupar un projecte vital sostenible.
L’informe elaborat per Cruz Roja, Personas Jóvenes en extutela y/o en riesgo social, assenyala que un 10,3% d’aquests joves no té targeta sanitària, el 7% sofreix malalties greus o discapacitat i el 55% no pot comptar amb algú que li expressi afecte.
Aquest context posa de manifest la necessitat d’una intervenció socioeducativa especialitzada i contínua, que vagi més enllà de l’assistència puntual i que articuli mecanismes per a la transició a la vida adulta amb acompanyament estructurat.
Cal assenyalar que, a més d’aquest grup de joves extutelades, també es troben en la mateixa situació joves migrants no acompanyats, el procés d’integració dels quals s’intensifica després de la majoria d’edat, i persones amb trajectòries d’exclusió social, pobresa o abandonament, que manquen de xarxes afectives o recursos materials sòlids.
Aquests joves no sols afronten reptes com l’accés a l’habitatge o l’ocupació, sinó també una fragilitat emocional i social derivada de la falta de xarxes de suport personal, la qual cosa incrementa la seva vulnerabilitat global, tal com indica el mateix informe de Cruz Roja.
La importància de l’acompanyament socioeducatiu
La figura professional de l’educadora social especialitzada en intervenció socioeducativa treballa per a facilitar la inclusió, l’autonomia i el benestar de persones i col·lectius vulnerables. En aquest context de transició vital el seu paper és clau per diverses raons:
- Acompanyament integral i personalitzat
La labor de l’educador social no es limita a proporcionar informació o accés a programes, sinó que implica un acompanyament continu, centrat en les capacitats, interessos i necessitats individuals de cada jove. Això inclou el suport en la gestió de la vida quotidiana i habilitats per a l’autonomia (finances, habitatge, relacions), orientació a l’educació formal o formació professional i acompanyament en la cerca d’ocupació i en la consolidació de trajectòries sociolaborals.
- Construcció de xarxes de suport
Molts d’aquests joves que es troben en situacions d’exclusió social manquen de relacions afectives estables que els ofereixin seguretat emocional o referencia adulta. L’educadora social actua com a pont entre la persona jove i la comunitat, facilitant el seu accés a recursos, serveis i xarxes socials que poden sostenir el seu procés d’inclusió.
- Suport emocional i enfortiment de la resiliència
El procés d’emancipació pot generar ansietat, estrès i sentiments d’inseguretat, especialment quan es manca de suports sòlids. La presència d’un professional que escolta, orienta i enforteix la confiança de les persones joves és un factor protector fonamental en la construcció de projectes vitals sostenibles.
El paper de les entitats socials i del Tercer Sector
En aquest entorn, les entitats del Tercer Sector social compleixen funcions complementàries i indispensables als recursos públics. Fundacions, associacions i ONG especialitzades aporten tant recursos residencials i acompanyament integral enfocant en l’autonomia personal i la inclusió social, com a programes d’inserció educativa i ocupació juvenil, que actuen com a ponts entre la formació i la vida laboral activa i, també, projectes de desenvolupament comunitari, que faciliten la creació de xarxes de suport més enllà de la intervenció institucional.
El valor afegit de la intervenció socioeducativa
Els educadors socials i les seves organitzacions actuen com a mediadors culturals, orientadors i acompanyants personals. El seu valor afegit no radica només en la gestió de recursos, sinó en la seva capacitat per a establir relacions significatives amb els joves, comprendre els seus contextos vitals i activar suports formals i informals que potenciïn capacitats i trajectòries.
Les pràctiques socioeducatives inclouen, entre altres:
- Acompanyament individualitzat i grupal, amb escolta activa, planificació de projectes de vida i seguiment de metes.
- Orientació en inserció educativa i laboral, amb suport en l’elaboració de currículums, cerca d’ocupació i formació contínua.
- Desenvolupament d’habilitats per a la vida adulta, com a gestió del temps, maneig econòmic, relacions interpersonals i resolució de conflictes.
- Treball en xarxes comunitàries, connectant als joves amb recursos locals, associacions i oportunitats de participació.
Aquestes intervencions es configuren com un pont essencial entre un passat de vulnerabilitat i un futur de major autonomia sostenible.
Cap a una intervenció integral i sostinguda
L’acompanyament de joves en situació de vulnerabilitat social durant la transició a la vida adulta no pot entendre’s com una actuació puntual ni limitada al moment de la majoria d’edat. L’experiència acumulada per professionals i entitats del Tercer Sector demostra que els processos més reeixits són aquells que se sostenen en el temps, s’adapten al ritme de cada jove i combinen suports materials amb un vincle educatiu sòlid.
Per part seva, les entitats del Tercer Sector aporten un valor diferencial en generar entorns segurs i flexibles on aquests processos poden donar-se. En la pràctica, això es tradueix en itineraris on l’educadora social acompanya a la persona jove més enllà de la resolució immediata d’una necessitat. Per exemple, no es tracta únicament de facilitar l’accés a un habitatge temporal, sinó de treballar de manera paral·lela la gestió econòmica, la convivència, la presa de decisions i la construcció d’un projecte vital realista. De la mateixa manera, l’accés a una primera ocupació sol anar acompanyat d’un seguiment pròxim que ajuda a gestionar frustracions, conflictes laborals o abandonaments prematurs, evitant que una experiència fallida reforci trajectòries d’exclusió.
Gràcies al seu enfocament relacional i educatiu, actuen com a referents adults estables en moments clau. Joves que inicialment mostren desconfiança cap a les institucions aconsegueixen, a través d’aquesta relació professional, desenvolupar habilitats d’autonomia, millorar la seva autoestima i visualitzar horitzons de futur que abans no consideraven possibles.
En definitiva, la confluència entre educadors socials i organitzacions especialitzades no sols cobreix mancances del sistema, sinó que genera oportunitats reals d’inclusió. Apostar per aquest model d’intervenció integral i sostinguda implica reconèixer que la transició a la vida adulta no és un salt abrupte, sinó un procés que requereix temps, confiança i acompanyament. Només així serà possible garantir que aquests joves no quedin atrapats en els marges, sinó que puguin construir projectes de vida dignes, autònoms i amb ple exercici dels seus drets com a ciutadans.